Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona.Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on ella es considera sempre originària. Sempre recordarà els orígens de la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès. És principalment el seu pare, que havia arribat a iniciar estudis universitaris en la seva joventut, qui l'estimularà cap a la cultura.
Estudia el batxillerat a l'Institut de Lleida. De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català.
El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica. Del 1969 al 1971, viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Aquest casament suposa, en paraules seves, "un canvi molt radical en la seva vida".
Durant la dècada dels setanta —una etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu— participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia i per on passen escriptors aleshores joves com Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, i editors com Àlex Susanna i Miquel Alzueta.
El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre de 1976 quan s'afilia al PSAN i forma part del comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit el març de 1978. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions. El 1979 forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida.
Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes.
Alguns cantautors del moment s'interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà.
Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó.Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.
També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, en col·laboració amb Monika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.
Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte "La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada".
La narració "Viratges, reminiscències", inclosa en el llibre Barceldones, suposa una de les seves primeres incursions en el món de la narrativa. Això l'anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Renée Vivien, escriptora anglesa d'expressió francesa que va viure a París a principi del segle XX. Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer dels quals és el Carlemany (1994), però el segueixen el Premio de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d'Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).
No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del Comitè de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d'aquest moviment femení internacional el 1992. Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora. Entre molts homenatges dels col·lectius i associacions amb els quals havia col·laborat, el 28 de novembre del 1998, la població d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) inaugura una escultura en record seu, obra de l'artista Xavier Marcè.
divendres, 23 de maig del 2008
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l´edat d´un any, el seu avi va ser assassinat d´un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa. La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança. El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l´any 1978, que va ser arbitràriament substituït. Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: "Estellés escriu des del poble". Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d´orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina. Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d´un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d´aquest continuat procés de reelaboració. Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians. Vicent Andrés Estellés recorda aquelles situacions a Horacianes: aquest any miserable, m.cm.lxiii. d. de c., serà molt recordat i molt amargament. vicent ventura, desterrat a munic o parís; joan fuster, a sueca; --diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi--; sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat; jo escric i espere a burjassot, mentre pels carrers de valència la gent, obscena, crida i crema un llibre. Aquesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l'any 1971, que és quan decideix publicar els seus versos. Treu a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d´exilis, Primera audició i L'inventari clement. L´any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a publicar l´Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or. Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s´indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l'evolució poètica, fins aleshores marcada pel sofriment i les tenebres, li donarà una nova dimensió. Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià -del qual va començar a publicar fragments a partir del 1978-, es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l'alegria d´un futur que s'endevinava joiós. Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic Quadern de Bonaire (1985), El tractat de les maduixes (1985) i La parra boja (1988). En prosa té publicada una novel·la breu, El coixinet (1987). En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d´Or, i el 1978 amb el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a "Las Provincias", i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Alhora que rebia els màxims guardons literaris de l'àmbit lingüístic català, es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot. Els temes recurrents en la poesia d´Estellés són la fam, el sexe, la mort i l´amor, construïts fonent diversos registres. O, com diuen els assagistes Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador, estudiosos de l'obra del poeta: "...moltes vegades, en alguns dels seus poemes més suggerents -Coral romput, A mi acorda un dictat, Cant temporal i molts d´altres-, es converteix en una narració subjectiva i dislocada, en una confessió íntima que assoleix -'un entre tants'- característiques universals. 'Poeta de realitats', com ha dit també Joan Fuster, realitza tot un món en la seua poesia: l´horror de la guerra, la mort concreta i palpable de la seua infantesa i joventut, la fam, la degradació col·lectiva de tot un poble, les persecucions, la ràbia, la impotència, l'alienació, la incomunicació, però també l'esperança, la lluita gairebé constant, els moments fràgils d'alegria. Tot açò i més és la poesia d´Estellés. (...) És la poesia militant -'que em facen les paraules servei concret de pedres'- d´un home que riu i plora amb el poble, que igual recita uns poemes en una associació de veïns que rep el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes o viu solidari la causa dels explotats."
Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, València, Quaderns Tres i Quatre, 1981.El gruix de l´obra d´Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep Blay, entre d'altres. El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d´Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d´un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, València, Quaderns Tres i Quatre, 1981.El gruix de l´obra d´Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep Blay, entre d'altres. El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d´Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d´un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Treball ramona adéu
Treball Ramona, adéu: Francesco Malgioglio i Daniel Solomon.
Proposta 1. Tema i argumentDoneu resposta a aquests interrogants des de la vostra experiència com a lectors/es. Desprès, relacioneu les respostes amb el tema- o temes- de Ramona, adéu.
Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat --i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?
Personalment crec que hi ha persones que no suporten la seva felicitat n'hi la dels altres, però pel fet de que sigui escriptor o escriptora ha de tenir un problema amb la felicitat i crec la felicitat no es una matèria difícilment transformable a la literatura.
Considerem tot sovint com “grans temes” en literatura -ai, la jerarquia!- la dissort, la mort o el pas del temps, mentre que la felicitat, fugaç però no menys lluminosa, la deixem per als fulletons i els telefilms?
Que es considerin importants uns temes o uns altres en la literatura depend del lector.
Proposta 2. Personatges
2.2 De Vegades per caracteritzar un personatge literari,aquest es contraposa en un altre. Es el que fa Montserrat Roig amb Mundeta Ventura y Kati. De tota manera, en llegir Ramona, adéu,Rebem abans una valoració positiva que no pas negativa de la Kati. Compareu els fragments següents amb les opinions que es desprenen de les pagines inicials.
La Mundeta Ventura comença parlant de la Kati com un exemplar en el qual a gent vol ser com ella i acaba explicant com la veuen els demes de que era soltera i vivia sola,els seus amics eren estrangers,els predilectes eren el francesos,li divertia criticar a la gent, tothom parlava malament de la kati però l’invitaven al berenar y tothom parlava de ella.
2.4 Legiu el fragment (pp. 195-196) en què Mundeta es compara amb la protagonista de La reina Cristina de Suecia i comenteu-lo.
En aquest fragment la Mundeta Venura es compara amb Greta, la protagonista de la pel·lícula La reina Cristina de Suecia, perquè ella es veu a si mateixa com una enamorada de pel·lícula, que camina cap a la felicitat.
Proposta 3. Espai
3.1 Busqueu informació sobre l'argument d'algunes d'aquestes novel·les i desprès expliqueu:
a) quina part o parts de la ciutat hi apareixen
b) quina classe social retraten
c) en quin temps històric se situa l'acció
Nada:
Andrea, una noia de poble, de 18 anys, orfe, pobra, viatja a Barcelona a fer estudis de Filosofia i Lletres , a la Universitat de Barcelona, i entra viure a casa d'uns parents que tenen el pis al carrer Aribau. Història situada a la postguerra civil espanyola, transmet al lector la misèria econòmica i moral d'una família benestant vinguda a menys, amb ínfules d'"haver estat", però sotmesa a una vida sense esperança, mancada de l'essencial, i amb una gana mai satisfeta. Lluita per la vida, moral de conveniència, maltractaments del marit a la dona amagats i acceptats per la família, masclisme a flor de pell.L'Andrea es mou en l'ambient de la seva família com a testimoni mut dels conflictes interns entre els seus membres, tractant de no quedar influïda o tocada per tots ells, lluitant per mantenir-es independent econòmicament, amb una més que minsa pensió que rep com a orfe. Gana, fred, soletat, mancada d'amor, l'ambient de la novella.la ens atrapa més i més i ens ofega, resultant-ens clautrofòbic, tufat i enrarit.Primera amistat intensa amb Ena, una amiga de la Universitat, amb qui comparteix emocions jovenils, i que li descobreix altres tipus de vida, sense problemes econòmics, amb un aire fresc i amb expectatives davant la vida. La família de Ena obra a Andrea un altre món, al que ella no obstant no podrà accedir mai. Pons, un altre amic de la Universitat, que en principi s'enamora d'ella, li obri l'esperança d'un futur millor. L'Andrea, malgrat no estimar-el copça que pot ser la seva solució per sortir del seu món miserable, i intenta mirar-el amb els mateixos ulls dolços que ell te per a ella. La diferència de classe social entre ella i Pons li acabarà tancant aquesta possibilitat i fent-li adonar que no te cap escapatòria i que és del tot probable que és vegi abocada a una vida tan grisa com la dels seus parents del carrer Aribau.
a) Apareixen la universitat de Barcelona, la catedral, el Tibidabo, el carrer Aribau, l'església de Santa Maria del Mar.
b) A l'obra nada retraten dues classes socials, la mitjana i l'alta.
c) L'acció se situa en plena dictadura franquista al final de la segona guerra mundial.
L'ombra del vent:
L'ombra del vent narra una història de misteri en la Barcelona de meitat del Segle XX. Té una ambientació freda, fosca, solitària i gòtica en la qual abunden les descripcions de carrerons, places i barris en els quals es desenvolupa la història. Comença una alba de 1945, quan Daniel Sempere és conduït pel seu pare al "Cementiri dels Llibres Oblidats", una sorprenent biblioteca més aviat semblada a un laberint, d'on el seu pare li deixa triar un llibre. Escull un cridat "L'Ombra del Vent", del com Daniel es quedarà fascinat i ho llegix en una nit, pel que intentarà esbrinar una mica més sobre el seu autor Julián Carax, el que li durà a endinsar-se en un món d'intrigues i misteris, però també d'històries d'amor, que acabaran reflectint-se sobre la seva pròpia vida i els distints increïbles personatges que aniran coneixent al llarg de la novel·la.
a) Aparèixen carrerons, places i barris, i el cementiri dels llibres oblidats que és una biblioteca iventada per l'autor (Carlos Ruiz zafon).
b) Retraten una classe social gòtica.
c) L´acció de l´obra se situa a l´any 1945, any que s´acaba la segona guerra mundial.
3.2 Les res dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent. Compareu la visió que tenen de la ciutat a partir dels frgments que hem seleccionat.
Mundeta Jover: li agradava Barcelona y preferia el passeig de Gràcia abans que la Rambla, perquè era més tranquil·la.Mundeta Ventura: segons la descripció que fa de Barcelona, podem deduïr que Barcelona no és la ciutat que a ella li agradaria que fossi.Mundeta Claret: a diferència de la seva àvia, a ella li agradava la Rambla. No entenia perquè li agradava Barcelona, ja que en aquell temps era una ciutat en ruïnes, decrèpita.
Proposta 4.Temps
4.3 Amb les dades que ens ofereix la Mundeta Ventura i amb la informació que hàgiu pogut aconseguir sobre el bombardeig del Colisèum, escriviu una notícia explicant què va passar aquell dia.
El 13 de febrer de 1937, a tres quarts de deu de la nit, va tenir lloc a Barcelona el primer bombardeig amb víctimes durant la Guerra Civil. Però les bombes van venir del mar, no del cel. El destructor italià Eugenio de Savoia volia fer blanc a la fàbrica Elizalde (situada al cantó esquerra del passeig de Sant Joan, entre Rosselló i Còrsega) dedicada aleshores a fabricar armament. Però els projectils van caure a les mançanes de l’entorn i van causar 18 morts i 18 ferits. No hi hagué temps a la resposta ni a la prevenció.La tarda del dia 17, a les dues de la tarda, cinc avions Savoia S.79, apareixen volant en formació de fletxa a uns 6.000 m d’alçada. A la Gran Via, entre Balmes i Rambla Catalunya s’ha sentit una explosió colossal, inusual. I l’escenari que s’entreveu entre la pols i el fum és d’hecatombe. La zona està arrasada. Els edificis de la banda de muntanya, on està el cinema Coliseum, han caigut quasi tots. La casa que fa cantonada amb Balmes és la més afectada; tota s’ha vingut avall. Quan més cap a la Rambla Catalunya ens atansem, se salven progressivament només la part del darrera dels edificis. Al número 591, on hi ha la redacció del diari La Publicitat, ha quedat només part de la façana. Al 593, resta dempeus la carcassa de l’edifici tan sols. El Coliseum, estranyament però, no rep cap impacte directe. Al 601 es troba el restaurant de l’Oro del Rin, que també rep de valent. amb grans finestrals que s’esmicolen en mil bocins. La via, intransitable, és un cúmul de runa, mobles, balcons i envans dels pisos que s’han precipitat sobre el carrer, negant vehicles i tramvies i dotzenes de cadàvers. A la banda de mar, la destrucció és semblant a la de l’altra vorera. Totes les cases cauen excepte els darreres, fins el solar que ocupa avui un departament de la Generalitat de Catalunya. Al seu costat, el números 616 i 618, dues cases se salven miraculosament i encara hi són dempeus. Però sembla evident que la desfeta no és tan sols per les bombes caigudes. La devastació és més gran que en cap altre ocasió. La raó té l’explicació en una trista fatalitat.
Proposta 5. Estructura
5.2 A la novel·la hi trobem diferents moments de clímax: son episodis que fan avançar l'acció i que intenten mantenir l'atenció del lector. Localitzeu-los en cada una de les històries.
Un primer moment de clímax es quan la primera Ramona s'adona que a hagut una explosió davant del cinema coliseum on estava Joan i un altre moment de clímax es quan la Mundeta Jover corre per la muntanya i li comença a sortir sang d'entre les cames.
5.3 La malaltia de Francisco Ventura així com la coneixença d'Ignasi Costa i Mundeta Ventura són narrades des de diverses perspectives. Quines diferències hi veieu? Què creieu que aporten a la novel·la aquest
En el fragment de les pàgines 123-128 hi ha una barreja entre narració en tercera persona i primera persona sense marcar amb guinet els diàlegs.En el fragment de les pàgines 135-145 el que predomina son els diàlegs i aquesta vegada están marcats amb guionet al començament.El fragment de les pàgines 198-199 està narrat bàsicament en tercera persona.En el fragment de les pàgines 227-228 hi ha tamé una barreja entre narració en tercera persona i narració en primera persona, només que aquesta vegada, a diferència del fragment de les pàgines 123-128, alguns dels diàlegs porten guionet.
Proposta 6. Narrador i punt de vista.
6.1 Compareu el monòleg de Mundeta Ventura amb el que reproduïm a continuació pertanyent a l’obra funny (1929) de Carles Soldevila. Anoteu les similitud i les diferencies que observeu.
Es diferencia que en aquest text sempre acabarà feliç mentre que en el Discurs de la Mundeta faci el que faci no aconseguirà arriba a tenir aquella felicitat que vol aconseguir. I s’assembla en que es fixa en cada detall i en cada moviment que realitza aquella persona.
6.2 Traduiu el poema i busqueu informació sobre el moviment de la Nova Cançó.
Los ojos de Elsa
Inclinando a tus ojos los míos sitibundos en su fondo vi todos los soles reflejados, y el salto hacia la muerte de los desesperados, como el de mis recuerdos a tus ojos profundos. Vuelve al azul la bruma del viento perseguida; -más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto; ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto; el vaso azul no es tan azul como en la herida. Al Mayo de las voces basta con un salterio para todos los ayes y todas las canciones; guarda un trozo de cielo luceros por millones, donde faltan tus ojos con su doble misterio. ¿Escondes tus relámpagos en medio del espliego donde el insecto vive su voluptuoso instante? Preso estoy en el lazo de la estrella filante, como ahogado marino bajo estival sosiego. Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda; yo calciné mis dedos en su fuego prohibido; paraíso mil veces recobrado y perdido, tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda. Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsa rompiose en arrecifes de pérfidos fanales, en tanto yo veía desde los litorales sobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.
Nova Cançó: és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.
Proposta 7. Simbologia
Poseu-vos en el paper d´un escriptor o d´una escriptora.Imagineu quina podria ser la funcionalitat de:
- una rosa groga: felicitat, amor, pasió.
- un collaret de perles: alegria, diners.
- un colom mort: en fermetats, guerra, canvi climàtic.
- un rellotge de paret aturat: desconnexió del món.
- un llibre en el qual s'ha arrencat una pàgina en la vostra hipotètica primera novel·la: restricció dels continguts.
Proposta 8.Llengua i estil
Busqueu mes informació sobre l’ús del català en aquest període i relaciona-la amb episodis concrets de la novel·la.
En general, a la primera meitat de segle, existí una continuïtat pràcticament total amb l'anterior. Persistí la mentalitat diglòssia, fruit del procés creixent d’assimilació lingüística. Així, les apologies continuaren essent la plataforma ideal per a queixar-se de l'estat lamentable del català, alhora que d'altres obres pretenien, tractant aspectes de l'idioma, facilitar l'aprenentatge de la llengua important: el castellà. Només en una ocasió el català fou considerat llengua cooficial, l'any 1810, sota l'ocupació francesa, quan per raons polítiques, durant uns cinc mesos (del 22 de març al 12 d'agost) el "Diario de Barcelona" s'edità en francès i en català. Les tropes franceses, però, romangueren a Catalunya fins al 1814.
L'oligarquia borbònica, abans i després de la Guerra del Francès, continuarà aplicant, en col·laboració amb l'Església, lleis repressives amb la finalitat de fer desaprèixer la llengua del país. Així, el 1805, en la Novísima Recopilación de las Leyes de España es prohibí el teatre en català. Les seus de les diòcesis catalanes estaven en mans foranes. El 1828, com a mostra d'aquest tipus d'actuacions, el bisbe Castaño, de Girona, decretà que tots els documents eclesiàstics havien de redcatar-se en castellà. La llei Moyano d'Instrucció Pública de 1857, decretava, novament, la prohibició d'usar el català a les escoles. Seguí la Llei del Notariat (1862), que prohibia fer les escriptures en català; la Real Orden de 1867, prohibint novament el teatre en català. Finalment, en el mateix sentit, es decreta la Llei del Registre Civil (1870) i la Llei d'Enjudiciament Civil (1881).
Malgrat que el 1804, sota la direcció de Francesc Santponç, s'havia instal·lat la primera màquina de vapor al Principat, no fou fins el 1832 quan es crearen les primeres fàbriques amb màquines de vapor, i quan aparegué així a Catalunya una estructura social del tot distinta a l'agrària de la resta de l'Estat espanyol.
Les guerres carlines (1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876) representaren l'enfrontament entre la nova classe burgesa d'ideologia liberal i els sector reaccionaris de l'Antic Règim. Des del 1843 fins a la Revolució de 1868, llevat del períocde 1854-1856 (Bienni Progressista) els mdoerats controlen la política espanyola. És en aquesta època quan es produeix la divisió de Catalunya en quatre províncies i l'eliminació del català.
Si bé la Constitució liberal de Cadis (1812) inicià la davallada de l'Antic Règim, al nova classe social adoptà mimèticament els usos lingüístics i culturals de l'arisòcràcia i continuà admetent, a mans besades, la castellanització cada vegada més institucionalitzada. Cap als anys, però, alguns sectors sorgits del si d'aquesta classe s'amararen dels nous ideals romàntics i reivindicaren l'ús literari de la llengua. Amb vacil·lacions més o menys evidents, anaren posant les bases del moviment politicocultural que amb el temps adoptaria el nom de Renaixença. Se sol prendre el 1833, any de la publicació de l'oda "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau, com a punt de partida de l'activitat pública dels renaixentistes. I el 1877, quan Verdaguer i Guimerà triomfaren als Jocs Florals, com l'any de màxima eclosió. En un principi la reivindicació lingüística es restringuí a l'àmbit estrictament literari. Calgué esperar al darrer terç del segle XIX perquè els intel·lectuals superessin l'etapa inicial defensiva i assumissin a llengua en tot el seu ampli ventall de possibilitats culturals; aquest procés fou paral·lel a la creixent ascensió del catalanisme polític. Els renaixentistes basaren l'ideari en el binomi pàtria i llengua, en una identificació que podia comportar la normalitat cultural. Per això, bàsicament, fixaren la seva actuació en els punts següents:
- Reconstruir la història de l'Edat Mitjana, època de màxima esplendor nacional.
- Descobrir i divulgar els clàssics nacionals.
- Recollir totes les llegendes i la poesia popular de tradició oral.
- Codificar la llengua en una normativització que depurés el lèxic i l'ortografia.
- Crear una literatura en tots els seus gèneres.
- Potenciar les institucions que ja existien (Reial Acadèmia de Bones Lletres) i crear-ne de noves (Jocs Florals).
Pel setembre de 1868, l'aixecament militar iniciat a Cadis aconsegueix de derrotar les tropes isabelines i de destronar la reina. A tot Catalunya es formen juntes revolucionàries de caràcter republicà. S'implanta el sufragi universal, el dret d'associació obrera i la llibertat de cultes. El federalisme esdevé el corrent hegemònic a Catalunya en el si de l'obrerisme. Cap a finals de segle, malgrat tots els esforços de signe contrari, el moviment de la Renaixença s'havia imposat de tal manera, que foren possibles les primeres iniciatives de reivindicació de la llengua i la pàtria catalanes. La confluència de les dues forces polítiques populars: el federalisme i el carlisme, cristal·litzaren respectivament a l'entorn de la figura de Valentí Almirall i el seu lllibre Lo Catalanisme (1886) i La tradició catalana (1892), del bisbe Josep Torras i Bages, fins a arribar amb Enric Prat de la Riba a la síntesi nacionalista de La nacionalitat catalana (1906).
El 1885, el Centre Català de Valentí Almirall, de signe republicà, propicià la presentació del Memorial de greuges al rei Alfons XII. El 1889, La Lliga de Catalunya, entitat petitburgesa, aprofitant que la regent Maria Cristina d'Habsburg presidí els Jocs Florals, li féu una petició d'oficialitat del català. I, finalment, el 1892, la Unió Catalanista presentà un projecte d'autonomia, conegut amb el nom de Bases de Manresa. El 1898 la pèrdua de les colònies creà una manca de credibilitat i de confiança en l'oligarquia espanyola i la burgesia catalana passà a potenciar una política regionalista. Era la primera vegada que el nacionalisme assolia una unitat d'acció i un programa polític.
-El paper de les institucions
-Els Jocs Florals
-La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
-L'Acadèmia Catalana
2.Anoteu el significat de les frases fetes y refranys que trobeu:
Mig Mort:espantat,atemorit,impressionat,cansat,extenuat.
Feia el cor fort: Tenir coratge,sobre passar-se a les adversitats o els perills amb força de la voluntat.
No fer Gracia: Deixar-se veure o fer-se veure.
De mena: Per natura.
Fer Peça:interessar,agradar.
Ser una bleda: Ser poc espavilada,tenir poca vitalitat.
Estava mes content que un gínjol: Estar molt content.
Proposta 1. Tema i argumentDoneu resposta a aquests interrogants des de la vostra experiència com a lectors/es. Desprès, relacioneu les respostes amb el tema- o temes- de Ramona, adéu.
Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat --i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?
Personalment crec que hi ha persones que no suporten la seva felicitat n'hi la dels altres, però pel fet de que sigui escriptor o escriptora ha de tenir un problema amb la felicitat i crec la felicitat no es una matèria difícilment transformable a la literatura.
Considerem tot sovint com “grans temes” en literatura -ai, la jerarquia!- la dissort, la mort o el pas del temps, mentre que la felicitat, fugaç però no menys lluminosa, la deixem per als fulletons i els telefilms?
Que es considerin importants uns temes o uns altres en la literatura depend del lector.
Proposta 2. Personatges
2.2 De Vegades per caracteritzar un personatge literari,aquest es contraposa en un altre. Es el que fa Montserrat Roig amb Mundeta Ventura y Kati. De tota manera, en llegir Ramona, adéu,Rebem abans una valoració positiva que no pas negativa de la Kati. Compareu els fragments següents amb les opinions que es desprenen de les pagines inicials.
La Mundeta Ventura comença parlant de la Kati com un exemplar en el qual a gent vol ser com ella i acaba explicant com la veuen els demes de que era soltera i vivia sola,els seus amics eren estrangers,els predilectes eren el francesos,li divertia criticar a la gent, tothom parlava malament de la kati però l’invitaven al berenar y tothom parlava de ella.
2.4 Legiu el fragment (pp. 195-196) en què Mundeta es compara amb la protagonista de La reina Cristina de Suecia i comenteu-lo.
En aquest fragment la Mundeta Venura es compara amb Greta, la protagonista de la pel·lícula La reina Cristina de Suecia, perquè ella es veu a si mateixa com una enamorada de pel·lícula, que camina cap a la felicitat.
Proposta 3. Espai
3.1 Busqueu informació sobre l'argument d'algunes d'aquestes novel·les i desprès expliqueu:
a) quina part o parts de la ciutat hi apareixen
b) quina classe social retraten
c) en quin temps històric se situa l'acció
Nada:
Andrea, una noia de poble, de 18 anys, orfe, pobra, viatja a Barcelona a fer estudis de Filosofia i Lletres , a la Universitat de Barcelona, i entra viure a casa d'uns parents que tenen el pis al carrer Aribau. Història situada a la postguerra civil espanyola, transmet al lector la misèria econòmica i moral d'una família benestant vinguda a menys, amb ínfules d'"haver estat", però sotmesa a una vida sense esperança, mancada de l'essencial, i amb una gana mai satisfeta. Lluita per la vida, moral de conveniència, maltractaments del marit a la dona amagats i acceptats per la família, masclisme a flor de pell.L'Andrea es mou en l'ambient de la seva família com a testimoni mut dels conflictes interns entre els seus membres, tractant de no quedar influïda o tocada per tots ells, lluitant per mantenir-es independent econòmicament, amb una més que minsa pensió que rep com a orfe. Gana, fred, soletat, mancada d'amor, l'ambient de la novella.la ens atrapa més i més i ens ofega, resultant-ens clautrofòbic, tufat i enrarit.Primera amistat intensa amb Ena, una amiga de la Universitat, amb qui comparteix emocions jovenils, i que li descobreix altres tipus de vida, sense problemes econòmics, amb un aire fresc i amb expectatives davant la vida. La família de Ena obra a Andrea un altre món, al que ella no obstant no podrà accedir mai. Pons, un altre amic de la Universitat, que en principi s'enamora d'ella, li obri l'esperança d'un futur millor. L'Andrea, malgrat no estimar-el copça que pot ser la seva solució per sortir del seu món miserable, i intenta mirar-el amb els mateixos ulls dolços que ell te per a ella. La diferència de classe social entre ella i Pons li acabarà tancant aquesta possibilitat i fent-li adonar que no te cap escapatòria i que és del tot probable que és vegi abocada a una vida tan grisa com la dels seus parents del carrer Aribau.
a) Apareixen la universitat de Barcelona, la catedral, el Tibidabo, el carrer Aribau, l'església de Santa Maria del Mar.
b) A l'obra nada retraten dues classes socials, la mitjana i l'alta.
c) L'acció se situa en plena dictadura franquista al final de la segona guerra mundial.
L'ombra del vent:
L'ombra del vent narra una història de misteri en la Barcelona de meitat del Segle XX. Té una ambientació freda, fosca, solitària i gòtica en la qual abunden les descripcions de carrerons, places i barris en els quals es desenvolupa la història. Comença una alba de 1945, quan Daniel Sempere és conduït pel seu pare al "Cementiri dels Llibres Oblidats", una sorprenent biblioteca més aviat semblada a un laberint, d'on el seu pare li deixa triar un llibre. Escull un cridat "L'Ombra del Vent", del com Daniel es quedarà fascinat i ho llegix en una nit, pel que intentarà esbrinar una mica més sobre el seu autor Julián Carax, el que li durà a endinsar-se en un món d'intrigues i misteris, però també d'històries d'amor, que acabaran reflectint-se sobre la seva pròpia vida i els distints increïbles personatges que aniran coneixent al llarg de la novel·la.
a) Aparèixen carrerons, places i barris, i el cementiri dels llibres oblidats que és una biblioteca iventada per l'autor (Carlos Ruiz zafon).
b) Retraten una classe social gòtica.
c) L´acció de l´obra se situa a l´any 1945, any que s´acaba la segona guerra mundial.
3.2 Les res dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent. Compareu la visió que tenen de la ciutat a partir dels frgments que hem seleccionat.
Mundeta Jover: li agradava Barcelona y preferia el passeig de Gràcia abans que la Rambla, perquè era més tranquil·la.Mundeta Ventura: segons la descripció que fa de Barcelona, podem deduïr que Barcelona no és la ciutat que a ella li agradaria que fossi.Mundeta Claret: a diferència de la seva àvia, a ella li agradava la Rambla. No entenia perquè li agradava Barcelona, ja que en aquell temps era una ciutat en ruïnes, decrèpita.
Proposta 4.Temps
4.3 Amb les dades que ens ofereix la Mundeta Ventura i amb la informació que hàgiu pogut aconseguir sobre el bombardeig del Colisèum, escriviu una notícia explicant què va passar aquell dia.
El 13 de febrer de 1937, a tres quarts de deu de la nit, va tenir lloc a Barcelona el primer bombardeig amb víctimes durant la Guerra Civil. Però les bombes van venir del mar, no del cel. El destructor italià Eugenio de Savoia volia fer blanc a la fàbrica Elizalde (situada al cantó esquerra del passeig de Sant Joan, entre Rosselló i Còrsega) dedicada aleshores a fabricar armament. Però els projectils van caure a les mançanes de l’entorn i van causar 18 morts i 18 ferits. No hi hagué temps a la resposta ni a la prevenció.La tarda del dia 17, a les dues de la tarda, cinc avions Savoia S.79, apareixen volant en formació de fletxa a uns 6.000 m d’alçada. A la Gran Via, entre Balmes i Rambla Catalunya s’ha sentit una explosió colossal, inusual. I l’escenari que s’entreveu entre la pols i el fum és d’hecatombe. La zona està arrasada. Els edificis de la banda de muntanya, on està el cinema Coliseum, han caigut quasi tots. La casa que fa cantonada amb Balmes és la més afectada; tota s’ha vingut avall. Quan més cap a la Rambla Catalunya ens atansem, se salven progressivament només la part del darrera dels edificis. Al número 591, on hi ha la redacció del diari La Publicitat, ha quedat només part de la façana. Al 593, resta dempeus la carcassa de l’edifici tan sols. El Coliseum, estranyament però, no rep cap impacte directe. Al 601 es troba el restaurant de l’Oro del Rin, que també rep de valent. amb grans finestrals que s’esmicolen en mil bocins. La via, intransitable, és un cúmul de runa, mobles, balcons i envans dels pisos que s’han precipitat sobre el carrer, negant vehicles i tramvies i dotzenes de cadàvers. A la banda de mar, la destrucció és semblant a la de l’altra vorera. Totes les cases cauen excepte els darreres, fins el solar que ocupa avui un departament de la Generalitat de Catalunya. Al seu costat, el números 616 i 618, dues cases se salven miraculosament i encara hi són dempeus. Però sembla evident que la desfeta no és tan sols per les bombes caigudes. La devastació és més gran que en cap altre ocasió. La raó té l’explicació en una trista fatalitat.
Proposta 5. Estructura
5.2 A la novel·la hi trobem diferents moments de clímax: son episodis que fan avançar l'acció i que intenten mantenir l'atenció del lector. Localitzeu-los en cada una de les històries.
Un primer moment de clímax es quan la primera Ramona s'adona que a hagut una explosió davant del cinema coliseum on estava Joan i un altre moment de clímax es quan la Mundeta Jover corre per la muntanya i li comença a sortir sang d'entre les cames.
5.3 La malaltia de Francisco Ventura així com la coneixença d'Ignasi Costa i Mundeta Ventura són narrades des de diverses perspectives. Quines diferències hi veieu? Què creieu que aporten a la novel·la aquest
En el fragment de les pàgines 123-128 hi ha una barreja entre narració en tercera persona i primera persona sense marcar amb guinet els diàlegs.En el fragment de les pàgines 135-145 el que predomina son els diàlegs i aquesta vegada están marcats amb guionet al començament.El fragment de les pàgines 198-199 està narrat bàsicament en tercera persona.En el fragment de les pàgines 227-228 hi ha tamé una barreja entre narració en tercera persona i narració en primera persona, només que aquesta vegada, a diferència del fragment de les pàgines 123-128, alguns dels diàlegs porten guionet.
Proposta 6. Narrador i punt de vista.
6.1 Compareu el monòleg de Mundeta Ventura amb el que reproduïm a continuació pertanyent a l’obra funny (1929) de Carles Soldevila. Anoteu les similitud i les diferencies que observeu.
Es diferencia que en aquest text sempre acabarà feliç mentre que en el Discurs de la Mundeta faci el que faci no aconseguirà arriba a tenir aquella felicitat que vol aconseguir. I s’assembla en que es fixa en cada detall i en cada moviment que realitza aquella persona.
6.2 Traduiu el poema i busqueu informació sobre el moviment de la Nova Cançó.
Los ojos de Elsa
Inclinando a tus ojos los míos sitibundos en su fondo vi todos los soles reflejados, y el salto hacia la muerte de los desesperados, como el de mis recuerdos a tus ojos profundos. Vuelve al azul la bruma del viento perseguida; -más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto; ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto; el vaso azul no es tan azul como en la herida. Al Mayo de las voces basta con un salterio para todos los ayes y todas las canciones; guarda un trozo de cielo luceros por millones, donde faltan tus ojos con su doble misterio. ¿Escondes tus relámpagos en medio del espliego donde el insecto vive su voluptuoso instante? Preso estoy en el lazo de la estrella filante, como ahogado marino bajo estival sosiego. Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda; yo calciné mis dedos en su fuego prohibido; paraíso mil veces recobrado y perdido, tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda. Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsa rompiose en arrecifes de pérfidos fanales, en tanto yo veía desde los litorales sobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.
Nova Cançó: és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.
Proposta 7. Simbologia
Poseu-vos en el paper d´un escriptor o d´una escriptora.Imagineu quina podria ser la funcionalitat de:
- una rosa groga: felicitat, amor, pasió.
- un collaret de perles: alegria, diners.
- un colom mort: en fermetats, guerra, canvi climàtic.
- un rellotge de paret aturat: desconnexió del món.
- un llibre en el qual s'ha arrencat una pàgina en la vostra hipotètica primera novel·la: restricció dels continguts.
Proposta 8.Llengua i estil
Busqueu mes informació sobre l’ús del català en aquest període i relaciona-la amb episodis concrets de la novel·la.
En general, a la primera meitat de segle, existí una continuïtat pràcticament total amb l'anterior. Persistí la mentalitat diglòssia, fruit del procés creixent d’assimilació lingüística. Així, les apologies continuaren essent la plataforma ideal per a queixar-se de l'estat lamentable del català, alhora que d'altres obres pretenien, tractant aspectes de l'idioma, facilitar l'aprenentatge de la llengua important: el castellà. Només en una ocasió el català fou considerat llengua cooficial, l'any 1810, sota l'ocupació francesa, quan per raons polítiques, durant uns cinc mesos (del 22 de març al 12 d'agost) el "Diario de Barcelona" s'edità en francès i en català. Les tropes franceses, però, romangueren a Catalunya fins al 1814.
L'oligarquia borbònica, abans i després de la Guerra del Francès, continuarà aplicant, en col·laboració amb l'Església, lleis repressives amb la finalitat de fer desaprèixer la llengua del país. Així, el 1805, en la Novísima Recopilación de las Leyes de España es prohibí el teatre en català. Les seus de les diòcesis catalanes estaven en mans foranes. El 1828, com a mostra d'aquest tipus d'actuacions, el bisbe Castaño, de Girona, decretà que tots els documents eclesiàstics havien de redcatar-se en castellà. La llei Moyano d'Instrucció Pública de 1857, decretava, novament, la prohibició d'usar el català a les escoles. Seguí la Llei del Notariat (1862), que prohibia fer les escriptures en català; la Real Orden de 1867, prohibint novament el teatre en català. Finalment, en el mateix sentit, es decreta la Llei del Registre Civil (1870) i la Llei d'Enjudiciament Civil (1881).
Malgrat que el 1804, sota la direcció de Francesc Santponç, s'havia instal·lat la primera màquina de vapor al Principat, no fou fins el 1832 quan es crearen les primeres fàbriques amb màquines de vapor, i quan aparegué així a Catalunya una estructura social del tot distinta a l'agrària de la resta de l'Estat espanyol.
Les guerres carlines (1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876) representaren l'enfrontament entre la nova classe burgesa d'ideologia liberal i els sector reaccionaris de l'Antic Règim. Des del 1843 fins a la Revolució de 1868, llevat del períocde 1854-1856 (Bienni Progressista) els mdoerats controlen la política espanyola. És en aquesta època quan es produeix la divisió de Catalunya en quatre províncies i l'eliminació del català.
Si bé la Constitució liberal de Cadis (1812) inicià la davallada de l'Antic Règim, al nova classe social adoptà mimèticament els usos lingüístics i culturals de l'arisòcràcia i continuà admetent, a mans besades, la castellanització cada vegada més institucionalitzada. Cap als anys, però, alguns sectors sorgits del si d'aquesta classe s'amararen dels nous ideals romàntics i reivindicaren l'ús literari de la llengua. Amb vacil·lacions més o menys evidents, anaren posant les bases del moviment politicocultural que amb el temps adoptaria el nom de Renaixença. Se sol prendre el 1833, any de la publicació de l'oda "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau, com a punt de partida de l'activitat pública dels renaixentistes. I el 1877, quan Verdaguer i Guimerà triomfaren als Jocs Florals, com l'any de màxima eclosió. En un principi la reivindicació lingüística es restringuí a l'àmbit estrictament literari. Calgué esperar al darrer terç del segle XIX perquè els intel·lectuals superessin l'etapa inicial defensiva i assumissin a llengua en tot el seu ampli ventall de possibilitats culturals; aquest procés fou paral·lel a la creixent ascensió del catalanisme polític. Els renaixentistes basaren l'ideari en el binomi pàtria i llengua, en una identificació que podia comportar la normalitat cultural. Per això, bàsicament, fixaren la seva actuació en els punts següents:
- Reconstruir la història de l'Edat Mitjana, època de màxima esplendor nacional.
- Descobrir i divulgar els clàssics nacionals.
- Recollir totes les llegendes i la poesia popular de tradició oral.
- Codificar la llengua en una normativització que depurés el lèxic i l'ortografia.
- Crear una literatura en tots els seus gèneres.
- Potenciar les institucions que ja existien (Reial Acadèmia de Bones Lletres) i crear-ne de noves (Jocs Florals).
Pel setembre de 1868, l'aixecament militar iniciat a Cadis aconsegueix de derrotar les tropes isabelines i de destronar la reina. A tot Catalunya es formen juntes revolucionàries de caràcter republicà. S'implanta el sufragi universal, el dret d'associació obrera i la llibertat de cultes. El federalisme esdevé el corrent hegemònic a Catalunya en el si de l'obrerisme. Cap a finals de segle, malgrat tots els esforços de signe contrari, el moviment de la Renaixença s'havia imposat de tal manera, que foren possibles les primeres iniciatives de reivindicació de la llengua i la pàtria catalanes. La confluència de les dues forces polítiques populars: el federalisme i el carlisme, cristal·litzaren respectivament a l'entorn de la figura de Valentí Almirall i el seu lllibre Lo Catalanisme (1886) i La tradició catalana (1892), del bisbe Josep Torras i Bages, fins a arribar amb Enric Prat de la Riba a la síntesi nacionalista de La nacionalitat catalana (1906).
El 1885, el Centre Català de Valentí Almirall, de signe republicà, propicià la presentació del Memorial de greuges al rei Alfons XII. El 1889, La Lliga de Catalunya, entitat petitburgesa, aprofitant que la regent Maria Cristina d'Habsburg presidí els Jocs Florals, li féu una petició d'oficialitat del català. I, finalment, el 1892, la Unió Catalanista presentà un projecte d'autonomia, conegut amb el nom de Bases de Manresa. El 1898 la pèrdua de les colònies creà una manca de credibilitat i de confiança en l'oligarquia espanyola i la burgesia catalana passà a potenciar una política regionalista. Era la primera vegada que el nacionalisme assolia una unitat d'acció i un programa polític.
-El paper de les institucions
-Els Jocs Florals
-La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
-L'Acadèmia Catalana
2.Anoteu el significat de les frases fetes y refranys que trobeu:
Mig Mort:espantat,atemorit,impressionat,cansat,extenuat.
Feia el cor fort: Tenir coratge,sobre passar-se a les adversitats o els perills amb força de la voluntat.
No fer Gracia: Deixar-se veure o fer-se veure.
De mena: Per natura.
Fer Peça:interessar,agradar.
Ser una bleda: Ser poc espavilada,tenir poca vitalitat.
Estava mes content que un gínjol: Estar molt content.
dimecres, 16 d’abril del 2008
Obres de Montserrat Roig
L'obra de Montserrat Roig va abastar diversos estils literaris. Encara que tal vegada sigui més coneguda per les seves novel·les, també conreo la prosa de no ficció i va escriure una obra teatral: Reivindicació de la senyora Clito Mestres (Reivindicació de la senyora Clito Mestres), que es va estrenar en el Teatre Romea el 10 de juny de 1991. Les seves obres s'han traduït a 11 idiomes. Una altra de les facetes importants de l'obra de Roig són les seves col·laboracions en diversos periòdics i revistes. Al llarg de la seva vida va escriure en publicacions com Tele-eXprés, Destinació, Triomf, Canvi 16, o Avui. Montserrat Roig va realitzar també una sèrie d'entrevistes per al circuit català de Televisió Espanyola. Algunes d'aquestes entrevistes les va publicar posteriorment en els llibres Personatges i Retrats paral·lels. També va col·laborar en la redacció dels guions d'alguns documentals per a Televisió Espanyola.
Principals obres:
Novel·la:
-Ramona, adéu! (1972)
-El temps dels cireres (1977)
-L'hora violeta (1980)
-L'òpera quotidiana (1985)
-La veu melodiosa (1987)
No ficció:
-Els catalans als camps nazis (1977)
-L'agulla daurada (1985)
-Digues que m'estimis encara que sigui mentida (1991)
-Un pensament de sal, un pessic de pebre : dietari obert (1992)
Principals obres:
Novel·la:
-Ramona, adéu! (1972)
-El temps dels cireres (1977)
-L'hora violeta (1980)
-L'òpera quotidiana (1985)
-La veu melodiosa (1987)
No ficció:
-Els catalans als camps nazis (1977)
-L'agulla daurada (1985)
-Digues que m'estimis encara que sigui mentida (1991)
-Un pensament de sal, un pessic de pebre : dietari obert (1992)
Biografia de Montserrat Roig
Nascuda en el barri barceloní de l'Eixample, era filla de Tomàs Roig, escriptor i advocat i de Albina Fransitorra, defensora de les idees feministes. Va realitzar els seus estudis primaris en el col·legi religiós Divina Pastora. Posteriorment va ingressar en l'Institut Montserrat i en 1961 es va matricular en l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual en el qual va conèixer a la qual després seria la seva gran amiga Maria Aurèlia Capmany. En 1966 Roig va participar en la cridada Capuchinada, una sèrie d'actes reivindicatius que es van realitzar amb motiu de l'assemblea del Sindicat Democràtic d'Estudiants. Aquest mateix any va contreure matrimoni amb l'arquitecte Albert Puigdomènech. En 1968 es va afiliar al PSUC on va conèixer a un altre dels seus grans amics, Manuel Vázquez Montalbán. Va treballar en diversos mitjans editorials i va obtenir alguns premis com el Victor Català (1970). Va començar a treballar com periodista per a la revista Serra d'Or realitzant diversos reportatges. En 1970 va abandonar la militància del PSUC ja que estava descontenta amb el funcionament intern del partit. Poc després va néixer el seu primer fill i Roig es va separar del seu espòs. Aquest mateix any, el 13 de desembre, va participar en un tancament d'intel·lectuals i artistes en el Monestir de Montserrat per a protestar pel cridat Procés de Burgos. En 1972 va començar una relació sentimental amb Joaquim Sempere, director de la revesteixi Treball, òrgan central del PSUC, amb el qual va tenir en 1975 al seu segon fill. En 1976 la seva novel·la El temps dels cireres (Temps de cireres) va ser guardonada amb el Premi Sant Jordi. En 1990 li va ser diagnosticat un càncer de mama que acabo amb la seva vida un any més tard.
dimarts, 8 d’abril del 2008
assumiras la veu d´un poble
Assumiras la veu d´un poble
Vicent Andrés Estellés
Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, se n'anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Llibre de meravelles (1971)
Assumiràs la veu d'un poble, es l'any 1971 sota la dictadura franquista.
El tema principal de la poesia es la tristesa del seu poble.
S'Adreça a un poeta, que es ell mateix.
El poeta fa de portaveu de tot el poble.
Ell no es posa en una situació superior, sinó que es considera un mes.
Fa referència a la dictadura de franco.
Ell serà el portaveu del poble, per qui li agradi com pel que no.
Assumirà la pena del poble.
Deixa de ser poeta, per ser poble.
El poeta busca el moment oportú per a comentar el que vol.
El poeta dirà la paraula precisa en el moment oportú. La dirà amb pació, honestament.
Per tot això, potser el maten, Peró això no te importància.
Ara camina decididament.
A la poesia hi apareixen diverses figures retòriques: al.literacio, polisíndeton, encabellament, anàfora, paral.lelisme, pleonasme, enumeració, hipèrbole, quiasme.
Aquest home te que assumir la responsabilitat de dirigir un poble no se sap si ell o accepta, per que durant la poesia se li donen ordres.
ell va néixer únicament per a vetllar el poble.
mirant-lo desde un punt de vista, aquest home potser que sigui un guardià , però també potser alcalde.
podríem dir que aquest home es el típic lider d'un poble.
Vicent Andrés Estellés
Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, se n'anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Llibre de meravelles (1971)
Assumiràs la veu d'un poble, es l'any 1971 sota la dictadura franquista.
El tema principal de la poesia es la tristesa del seu poble.
S'Adreça a un poeta, que es ell mateix.
El poeta fa de portaveu de tot el poble.
Ell no es posa en una situació superior, sinó que es considera un mes.
Fa referència a la dictadura de franco.
Ell serà el portaveu del poble, per qui li agradi com pel que no.
Assumirà la pena del poble.
Deixa de ser poeta, per ser poble.
El poeta busca el moment oportú per a comentar el que vol.
El poeta dirà la paraula precisa en el moment oportú. La dirà amb pació, honestament.
Per tot això, potser el maten, Peró això no te importància.
Ara camina decididament.
A la poesia hi apareixen diverses figures retòriques: al.literacio, polisíndeton, encabellament, anàfora, paral.lelisme, pleonasme, enumeració, hipèrbole, quiasme.
Aquest home te que assumir la responsabilitat de dirigir un poble no se sap si ell o accepta, per que durant la poesia se li donen ordres.
ell va néixer únicament per a vetllar el poble.
mirant-lo desde un punt de vista, aquest home potser que sigui un guardià , però també potser alcalde.
podríem dir que aquest home es el típic lider d'un poble.
la nit
La nit
Vicent Andrés Estellés
Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, se n'anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Recomane tenebres (1956)
La nit es narra al 1956, en plena dictadura franquista.
El títol de la poesia es la nit: la nit es por i tristesa.
El tema principal d'aquest poema es la mort.
Ell te una mort petita i seua.
Ell cuida la mort, però ella també el cuida.
El nomes te la seva mort, i no nesecita mes.
Ell te una mort petita que es seua.
La mort es la l'ama de tothom.
La poesia es divideix en cinc parts, tres dialogades i dos narrades.
Es pot veure que el narrador es intern, perquè ell es el protagonista.
Hi apareixen diverses figures retòriques: encabellament, anàfora, para.lelisme, enumeració, quiasme, al.literació, pleonasnasme.
L'Únic personatge de la poesia es el narrador, que es el protagonista, i es un personatge estàtic, perquè no canvia d'actitud durant la poesia.
L'Autor parla en un llenguatge formal.
A aquest home tracta la mort, com si fos una amiga. a ell la mort no li dona por
un tòpic, que es la mort, aquesta truca a la porta.
ell esta conforme amb Aquest home tracta la mort, com si fos una amiga. A ell la mort no li dona po.
l'autor utilitza la seua mort.
es curiós com Vicent andres estelles es basa en al mort en aquest poema, per que aquest personatge no li te po a la mort, quan el mes habitual es que la gent li tingui por la mort, no la acaba e acceptar.
Vicent Andrés Estellés
Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, se n'anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Recomane tenebres (1956)
La nit es narra al 1956, en plena dictadura franquista.
El títol de la poesia es la nit: la nit es por i tristesa.
El tema principal d'aquest poema es la mort.
Ell te una mort petita i seua.
Ell cuida la mort, però ella també el cuida.
El nomes te la seva mort, i no nesecita mes.
Ell te una mort petita que es seua.
La mort es la l'ama de tothom.
La poesia es divideix en cinc parts, tres dialogades i dos narrades.
Es pot veure que el narrador es intern, perquè ell es el protagonista.
Hi apareixen diverses figures retòriques: encabellament, anàfora, para.lelisme, enumeració, quiasme, al.literació, pleonasnasme.
L'Únic personatge de la poesia es el narrador, que es el protagonista, i es un personatge estàtic, perquè no canvia d'actitud durant la poesia.
L'Autor parla en un llenguatge formal.
A aquest home tracta la mort, com si fos una amiga. a ell la mort no li dona por
un tòpic, que es la mort, aquesta truca a la porta.
ell esta conforme amb Aquest home tracta la mort, com si fos una amiga. A ell la mort no li dona po.
l'autor utilitza la seua mort.
es curiós com Vicent andres estelles es basa en al mort en aquest poema, per que aquest personatge no li te po a la mort, quan el mes habitual es que la gent li tingui por la mort, no la acaba e acceptar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
